Escola i gènere

Teresa de Laurentis -allà pels anys 80 del segle XX- va incloure la família, els mitjans de comunicació i l’escola en el que ella anomenava tecnologies del gènere o entorns en els quals es construeix aquest a través de mecanismes com ara la performativitat, com diria Judith Butler ja en la dècada dels 90: és a dir, mitjançant una sèrie d’actes repetits que els individus assumeixen com a propis a partir d’unes característiques biològiques determinades, i mitjançant l’exclusió d’aquells individus que no s’ajusten als patrons genèrics que són considerats adequats. Així doncs, en la institució escolar s’estableixen -ja des dels primers nivells- espais, narratives i rituals en què es produeix i es reprodueix el gènere en perspectiva binària, patriarcal i heteronormativa. Podríem afirmar fins i tot que es construeix bàsicament la masculinitat, i la resta (la feminitat i les masculinitats alternatives) es defineixen en contraposició a aquella.

Malgrat els canvis i les noves mentalitats que s’obrin pas en les societats i en el món educatiu, les imatges, els relats i moltes de les referències amb què es troba l’alumnat en seus primers anys d’escolarització continuen imposant pautes de conducta associades al sexe/gènere i determinades maneres de percebre el món, als altres i a un mateix: els xiquets segueixen sent socialitzats -per inèrcia i per tradició- per desenvolupar-se de manera activa en l’àmbit públic i per fugir de tot allò que els puga etiquetar com femenins o com no heterosexuals. Autors com ara Díez Gutiérrez (2015), consideren que aquest arquetip tradicional no està ni molt menys en declivi, sinó que es reforça i inspirarà la conducta dels futurs adolescents i joves que ara mateix habiten les aules d’educació infantil. Del que no hi ha dubte és que els centres de secundària i batxillerat es constitueixen en els llocs per excel·lència on es fa evident aquesta construcció de la masculinitat avui dia.

Són també molt il·lustratives, ja que se centren estrictament en l’educació infantil, les aportacions de Quaresma Silva i Bertuol (2015) en relació a les pedagogies de gènere a l’escola inicial, partint de les consideracions dels estudis culturals i dels estudis de gènere, i des de la idea d’aquest com a producte cultural. Una conclusió molt important de les autores, a partir de l’estudi del llenguatge, els discursos, els ambients, les relacions i els artefactes quotidians a l’escola infantil -a través dels quals es produeixen coneixements i per tant significats- és la necessitat de la formació docent i de la implicació en profunditat de les mestres.

A partir d’aquests elements, es fa evident la necessitat de transformar la realitat a través de la deconstrucció de tot allò que contribueix a mantindre-la (entorns, espais, relacions, contextos, discursos, textos, imatges…). L’altra part de la transformació haurà de vindre de la mà de nous models de masculinitat, i per a això serà fonamental de nou la selecció dels textos, discursos i imatges amb les quals -i a través de les quals- els xiquets i les xiquetes comencen a observar el món. Sens dubte, un repte històric per a les persones que es dediquen a educar.

 

Díez Gutiérrez, Enrique Javier (2015). “Códigos de masculinidad hegemónica en educación”, Revista Iberoamericana de Educación, núm. 68 https://rieoei.org/RIE/article/view/201

Quaresma Da Silva, Denise Regina; Bertuol, Bruna (2015). “Estás sempre chorando, tu é de açúcar? Pedagogias de gênero na educação infantil”, Revista Iberoamericana de Educación, núm. 68  https://rieoei.org/RIE/article/view/208

 

Diversitat, Escola, gènere , ,

Com alliberar-te del teu jo acadèmic fals

Per David Berliner, Antropòleg (la traducció és meua). 

Principi de la cura 
Substitueix la política de la competència per una ètica 
de la cura (de tu mateix i dels altres). La ciència va 
de coneixement col·laboratiu, i no és una massacre.

Principi d'incompleció
Reconeix que no ho has llegit tot, i que no pots 
debatre sobre tots els temes: aprén a dir "No en sé 
res jo, de Derrida. Potser algun dia el llegiré. O no".

Principi d'honestedat
Entrena't per a dir públicament: "No estic investigant 
res de nou en aquest moment, ni escrivint". Quan un 
col·lega et pregunte: "en què estàs treballant?", aprén 
a respondre “No ho sé. Estic ensenyant i això 
ja em demana una quantitat considerable de temps. 
No tinc res per a publicar en aquest moment".

Principi d'ironia 
Riu-te críticament de les mesurabilitats i dels altres trucs 
de les avaluacions neoliberals. Només serveixen per a 
reobrir dolorosament les teues ferides narcisistes. 

Principi d'humilitat
Tracta d'evitar tant com pugues els col·legues
tòxics que mai et pregunten qui ets, i només es 
dediquen a enumerar els propis assoliments acadèmics.

Si tot això no funciona, duplica la dosi i torna a intentar-ho. 

Font: 
https://www.academia.edu/34347273/How_to_get_rid_of_your_academic_fake-self 
Sin categoría ,

Ensenyar a escriure

Una de les discussions més freqüents a la classe d’Iniciació a la lectura i l’escriptura té a veure amb el tipus de lletra amb què ensenyem a escriure (i a llegir), amb el moment d’introduir nous tipus de lletres, amb el valor que donem al que la xiqueta/xiquet ja sap… 

Aquest any hem comentat un article de Débora Kozak en què l’autora reflexiona sobre aquests i d’altres aspectes de l’entrada al món de l’escrit (com ara l’escriptura a través de dispositius). Més enllà d’estar o no d’acord en tot, o només amb algunes de les afirmacions, és molt interessant fer-nos preguntes, eixir de la zona de comfort en què tendim a instal·larnos i plantejar-nos l’ensenyament com una sèrie contínua d’interrogants que hem de respondre a cada moment, tot sabent que la següent pregunta ens espera en girar cada cantonada:

Punxa ací  per anar a l’article. Feliç lectura!

Escola, Introducció a la Lectura i a l'Escriptura

Dia de la Mestra

Enmig d’aquesta allau de dies per a commemorar tantes i tantes causes, potser aquest passa discretament per les nostres agendes. Sense celebracions, sense actes de suport, sense a penes ressò en les xarxes i en els mitjans…

ensenyam a pensarTanmateix, cada 27 de novembre recordem aquelles persones que treballen en el món de l’educació, les dones i els homes que, dins d’una aula, ajuden les xiquetes i els xiquets a construir els seus coneixements i a construir-se a si mateixos. Hores i hores dedicades a una professió complicada, sobretot perquè tenim a les nostres mans les vides i el futur del nostre alumnat, i perquè estem sotmesos a la constant hipervigilància i, sovint, a la incomprensió d’aquells que jutgen de manera agosarada i superficial la nostra tasca. Som, com diu la famosa cita, moltes persones xicotetes, en llocs xicotets, realitzant accions xicotetes que poden arribar a transformar el món. Eixa és la grandesa de l’ofici d’ensenyar.

Aquest post d’urgència vol recordar, recordar-nos, recordar-vos, a totes i a tots els mestres, i agrair el vostre pas per la nostra història personal. Recordar docents com Empar Granell, la dona de la classe sempre oberta, on podíem entrar i eixir lliurement, una gran metàfora del que ha de ser l’escola. Homenatjar a tots i totes les que, sovint en condicions ben difícils, no obliden per què van decidir un dia estudiar Magisteri. Recordar també la funció dels i de les mestres en la nostra història col·lectiva (en aquest any en què commemorem el 80 aniversari de la capitalitat de la II República a València, i els 150 anys de la creació de la primera Escola Normal de Magisteri).

mestres valencianes

I a banda de recordar i commemorar, també vull pensar en les persones que estan ara mateix formant-se per a ser mestres, perquè no decaiguen enmig dels temps convulsos que ens ha tocat viure en relació a l’ensenyament i a la llibertat. Tenim un ofici que ens fa grans: ser agents de canvi cap a una societat més justa, acompanyar els infants i proporcionar-los contextos d’aprenentatge, ajudar-los a conèixer el món i a esdevindre homes i dones lliures, intel·ligents, crítics i feliços. Endavant!

Escola

Assetjament escolar

Ara li diuen bullying, o assetjament. Jo no tenia en aquell moment ni tan sols la paraula per poder anomenar el que em passava a l’escola i que vaig patir de manera continuada, en un centre catòlic (els concerts educatius vingueren més tard) i sota la inacció/omissió/covardia de qui hauria d’haver actuat al respecte. Ho dic ara, que no queda allí ningú (ni companys, ni mestres, ni conserges ni altre tipus de personal) dels qui van compartir amb mi els anys d’escolarització allà quan el dictador agonitzava en un llit ple de tubs, ens feien aprendre de memòria el Último mensaje del Caudillo al pueblo español i el Primer mensaje de Su Majestad el Rey (“Españoles: al llegar para mí la hora de rendir la vida ante el Altísimo y comparecer ante su inapelable juicio…”), i entràvem en allò que s’ha anomenat La Transición. La meua transició, de la dictadura a la democràcia i de la infantesa a l’adolescència va ser un infern.

bullying

La primera volta que vaig escoltar la paraula “maricón” referida a mi, ni tan sols sabia què volia dir. Els meus agressors se sentien tan impunes que podien perfectament triar moments en què hi havia molta gent, perquè sabien que jo (i les altres dos o tres persones que patiem els abusos) mai no m’atreviria a dir res, i perquè, enmig de la gentada la cosa es podia dissimular. Les celebracions del Mes de María, per exemple, en què tot el centre ens juntàvem al pati com una multitud de xiquets i xiquetes devots (quina paradoxa!) per a cantar-li a la Mare de Déu, era una ocasió ideal perquè un grup de delinqüents passara de l’insult a l’agressió i es dedicara a les bescollades, les escopinyades i les cametes que et feien caure a terra. Altres vegades –les pitjors- t’acorralaven en el vàter i només volies morir-te i que la tortura acabara com més prompte millor. Recorde perfectament el rostre d’un professor mirant-nos per la porta entreoberta del bany mentre quatre persones em colpejaven a l’estómac: va passar de llarg. Enmig de la gent, els assetjadors tenien el poder. Si et pillaven sol, ells també tenien el poder. Ells sempre tenien el poder, i tu arribaves a sentir que no eres ningú. Una única vegada vaig comentar el tema –entre plors, perquè no podía més- a una mestra, qui em va dir que possiblement la culpa era meua, perquè els provocava (supose que es referia a la meua manera de parlar i de moure’m: sí, jo tenia ploma).

I mai vaig tindre el valor de contar-ho a casa, ni a amics de fora de l’escola, ni de teixir complicitats amb els altres xiquets que patien el mateix que jo. Perquè estava convençut que el que em passava era normal, que jo era culpable, que això és el que mereixia qui era com jo. Encara hui, quan em creue pel carrer amb un grup d’adolescents, no puc evitar posar-me tens i a l’aguait: com diria el meu amic Gabriel J. Martín, les persones que hem construït la nostra identitat a partir de l’insult i l’agressió arrosseguem moltes motxilles amb nosaltres, i una d’elles és el TEPT (trastorn d’estrés postraumàtic). Almenys estem vius per poder contar-ho.

Aquesta és una història semblant a la que podrien relatar milers i milers de persones. I està passant ara mateix en els instituts, en els col·legis. Està succeint mentre lliges açò. La meua és una història més. Jo vaig tindre sort (almenys, més sort que molts joves en els instituts actuals): quan vaig començar BUP (amb 14 anys) aquells animals que m’amargaven l’existència van desaparéixer de l’institut i de la meua vida. I el batxillerat per a mi fou un espai de renaixement, d’empoderament, de recuperar-me a mi mateix. I vaig ser conscient que els malalts eren ells, no jo. Vaig passar de no voler anar mai a l’escola, a alçar-me cada dia content i il·lusionat per retrobar-me amb els meus companys i companyes; i així acabà per a mi el temps de la por, dels precs cada matí perquè els meus agressors decidiren fer fugina eixe dia i no vindre a l’escola, la vigilància contínua per tal de mantindre’m sempre lluny d’ells, l’esforç per ser invisible, per controlar els meus gestos, perquè la meua manera de parlar sonara el més “masculina” possible i no els fera enfadar, de baixar la mirada, tancar els ulls i apretar els punys quan escoltava per darrere la paraula “maricón”.

Quaranta anys després, me’ls trobe de tant en tant–a alguns d’ells- quan vaig al poble, i em diuen bon dia amb mirades carregades de respecte. I jo els torne la salutació, i fins i tot els mire als ulls: els puc aguantar la mirada. Probablement ni són conscients d’alló que van fer amb mi. O sí, i la seua salutació és una mena de disculpa.

I ho conte ara sense cap mena de rancúnia, ni cap altre interés que no siga reflexionar sobre aquesta misèria de les persones incapaces de tolerar la diferència. I perquè no s’oblide a xiquets i joves com Alan, Diego, Cristina o Jokin, que no ho van poder aguantar, ni a les víctimes que queden en l’anonimat i que no consten en cap registre. I vull pensar també en els pares i mares que continuen negant-se a que els seus fills siguen educats en la diversitat i en el dret a ser, als pares i mares que estan criant -sense saber-ho- nous maltractadors i maltractadores. I parar atenció a la majoria silenciosa que és testimoni dels abusos i no fa res per por o deixadesa (o perquè en el fons és còmode que algú altre faça el treball brut contra aquells i aquelles a qui odies perquè no pots suportar que siguen diferents a tu). És aquí on cal treballar. I en l’actuació d’alguns professionals de l’educació, que també sovint per por o per desídia miren cap a una altra banda i així creuen evitar un problema que els esclatarà en la cara més prompte o més tard. I en l’administració, que ha de generalitzar protocols ràpids i efectius (no és suficient canviar de centre la víctima, perquè el missatge que transmetem als agressors és que han vençut). I, finalment, és també un assumpte dels qui us esteu preparant per a ser docents: formeu-vos, informeu-vos, investigueu, assistiu a totes les activitats que pugueu sobre aquestes qüestions, denuncieu l’absència de formació específica en els graus i els màsters. Actueu! Perquè un futur divers i millor és posible. Un futur on cadascú siga el que vulga ser. Un futur ple de persones lliures. Eixe futur l’hem de guanyar.

 Telèfon per denunciar assetjament escolar (Ministeri d’Educació): 

900 018 018

Diversitat, Escola ,