Ara li diuen bullying, o assetjament. Jo no tenia en aquell moment ni tan sols la paraula per poder anomenar el que em passava a l’escola i que vaig patir de manera continuada, en un centre catòlic (els concerts educatius vingueren més tard) i sota la inacció/omissió/covardia de qui hauria d’haver actuat al respecte. Ho dic ara, que no queda allí ningú (ni companys, ni mestres, ni conserges ni altre tipus de personal) dels qui van compartir amb mi els anys d’escolarització allà quan el dictador agonitzava en un llit ple de tubs, ens feien aprendre de memòria el Último mensaje del Caudillo al pueblo español i el Primer mensaje de Su Majestad el Rey (“Españoles: al llegar para mí la hora de rendir la vida ante el Altísimo y comparecer ante su inapelable juicio…”), i entràvem en allò que s’ha anomenat La Transición. La meua transició, de la dictadura a la democràcia i de la infantesa a l’adolescència va ser un infern.
La primera volta que vaig escoltar la paraula “maricón” referida a mi, ni tan sols sabia què volia dir. Els meus agressors se sentien tan impunes que podien perfectament triar moments en què hi havia molta gent, perquè sabien que jo (i les altres dos o tres persones que patiem els abusos) mai no m’atreviria a dir res, i perquè, enmig de la gentada la cosa es podia dissimular. Les celebracions del Mes de María, per exemple, en què tot el centre ens juntàvem al pati com una multitud de xiquets i xiquetes devots (quina paradoxa!) per a cantar-li a la Mare de Déu, era una ocasió ideal perquè un grup de delinqüents passara de l’insult a l’agressió i es dedicara a les bescollades, les escopinyades i les cametes que et feien caure a terra. Altres vegades –les pitjors- t’acorralaven en el vàter i només volies morir-te i que la tortura acabara com més prompte millor. Recorde perfectament el rostre d’un professor mirant-nos per la porta entreoberta del bany mentre quatre persones em colpejaven a l’estómac: va passar de llarg. Enmig de la gent, els assetjadors tenien el poder. Si et pillaven sol, ells també tenien el poder. Ells sempre tenien el poder, i tu arribaves a sentir que no eres ningú. Una única vegada vaig comentar el tema –entre plors, perquè no podía més- a una mestra, qui em va dir que possiblement la culpa era meua, perquè els provocava (supose que es referia a la meua manera de parlar i de moure’m: sí, jo tenia ploma).
I mai vaig tindre el valor de contar-ho a casa, ni a amics de fora de l’escola, ni de teixir complicitats amb els altres xiquets que patien el mateix que jo. Perquè estava convençut que el que em passava era normal, que jo era culpable, que això és el que mereixia qui era com jo. Encara hui, quan em creue pel carrer amb un grup d’adolescents, no puc evitar posar-me tens i a l’aguait: com diria el meu amic Gabriel J. Martín, les persones que hem construït la nostra identitat a partir de l’insult i l’agressió arrosseguem moltes motxilles amb nosaltres, i una d’elles és el TEPT (trastorn d’estrés postraumàtic). Almenys estem vius per poder contar-ho.
Aquesta és una història semblant a la que podrien relatar milers i milers de persones. I està passant ara mateix en els instituts, en els col·legis. Està succeint mentre lliges açò. La meua és una història més. Jo vaig tindre sort (almenys, més sort que molts joves en els instituts actuals): quan vaig començar BUP (amb 14 anys) aquells animals que m’amargaven l’existència van desaparéixer de l’institut i de la meua vida. I el batxillerat per a mi fou un espai de renaixement, d’empoderament, de recuperar-me a mi mateix. I vaig ser conscient que els malalts eren ells, no jo. Vaig passar de no voler anar mai a l’escola, a alçar-me cada dia content i il·lusionat per retrobar-me amb els meus companys i companyes; i així acabà per a mi el temps de la por, dels precs cada matí perquè els meus agressors decidiren fer fugina eixe dia i no vindre a l’escola, la vigilància contínua per tal de mantindre’m sempre lluny d’ells, l’esforç per ser invisible, per controlar els meus gestos, perquè la meua manera de parlar sonara el més “masculina” possible i no els fera enfadar, de baixar la mirada, tancar els ulls i apretar els punys quan escoltava per darrere la paraula “maricón”.
Quaranta anys després, me’ls trobe de tant en tant–a alguns d’ells- quan vaig al poble, i em diuen bon dia amb mirades carregades de respecte. I jo els torne la salutació, i fins i tot els mire als ulls: els puc aguantar la mirada. Probablement ni són conscients d’alló que van fer amb mi. O sí, i la seua salutació és una mena de disculpa.
I ho conte ara sense cap mena de rancúnia, ni cap altre interés que no siga reflexionar sobre aquesta misèria de les persones incapaces de tolerar la diferència. I perquè no s’oblide a xiquets i joves com Alan, Diego, Cristina o Jokin, que no ho van poder aguantar, ni a les víctimes que queden en l’anonimat i que no consten en cap registre. I vull pensar també en els pares i mares que continuen negant-se a que els seus fills siguen educats en la diversitat i en el dret a ser, als pares i mares que estan criant -sense saber-ho- nous maltractadors i maltractadores. I parar atenció a la majoria silenciosa que és testimoni dels abusos i no fa res per por o deixadesa (o perquè en el fons és còmode que algú altre faça el treball brut contra aquells i aquelles a qui odies perquè no pots suportar que siguen diferents a tu). És aquí on cal treballar. I en l’actuació d’alguns professionals de l’educació, que també sovint per por o per desídia miren cap a una altra banda i així creuen evitar un problema que els esclatarà en la cara més prompte o més tard. I en l’administració, que ha de generalitzar protocols ràpids i efectius (no és suficient canviar de centre la víctima, perquè el missatge que transmetem als agressors és que han vençut). I, finalment, és també un assumpte dels qui us esteu preparant per a ser docents: formeu-vos, informeu-vos, investigueu, assistiu a totes les activitats que pugueu sobre aquestes qüestions, denuncieu l’absència de formació específica en els graus i els màsters. Actueu! Perquè un futur divers i millor és posible. Un futur on cadascú siga el que vulga ser. Un futur ple de persones lliures. Eixe futur l’hem de guanyar.
Telèfon per denunciar assetjament escolar (Ministeri d’Educació):
