des. 27

 

“Hay que caminar hacia la igualdad social, esto es combatir la homofobia, la transfobia, la bifobia… y eso se consigue con educación, educación y educación.”

PEDRO ZEROLO

 

En l’últim congrés de didàctica de la literatura al qual vaig assistir em vaig prometre a mi mateix que –després d’uns quants anys envoltat de literatura infantil sobre diversitat familiar, sobretot gai i lèsbica- la meua pròxima intervenció/comunicació/article tindria com a protagonista la literatura infantil de temàtica trans. Ara li ho promet també a Alan, un xic trans de 17 anys que aquest Nadal s’ha suïcidat a causa de l’assetjament i la intolerància de qui havia de ser el seu major suport: els companys i companyes de l’institut, la pròpia institució educativa i, en definitiva, tota la societat (especialment colpidores les paraules de la mare: “Siento en el alma tener que dar esta terrible y triste noticia. Nuestro hijo Alan se quitó ayer su corta vida de 17 años. No pudo con la presión de la sociedad y nos ha dejado para siempre. Muchas gracias por todo vuestro apoyo recibido”). I li ho promet també a Chrysallis, l’associació de famílies de menors trans, pares i mares que dia a dia han de passar pel patiment de veure com els seus fills i les seues filles són infeliços a causa d’unes lleis injustes, d’unes normes escolars absurdes i de vegades a causa de professionals de l’educació i de la psicologia que –en el millor dels casos- miren cap a altra banda i –en el pitjor- acusen els propis pares i mares de ser els causants del patiment dels menors per no saber-los educar. La meua admiració cap a vosaltres, famílies de Chrysallis.

Li he furtat el títol d’aquest post al gran Pedro Zerolo. Perquè –tal com ell deia sovint- són necessaris canvis en les lleis, però també són necessaris canvis en l’escola, des de l’educació inicial, per poder arribar a una societat en què cap persona siga assetjada, acorralada, assassinada o (el que va a ser el mateix) abocada al suïcidi pel fet de no complir uns determinats patrons quant a l’orientació sexual o a la identitat de gènere. Educació, educació i educació.

I què podem fer les i els mestres? Moltes coses, començant per formar-nos en educació per a la diversitat afectivosexual, per fer-nos conscients de com es produeix el gènere en la institució escolar, a través de dispositius, espais, narratives, rituals… Per assumir que cal capgirar els esquemes heteropatriarcals i masclistes, que ens exploten en la cara sobretot en els instituts, però que plantem i cultivem en l’educació infantil i primària: sexisme que ataca tot allò que no entra dins dels seus –estrets- esquemes.  També, presentant la diversitat com un fet normal i enriquidor, a l’escola i a la societat. Fer entendre als xiquets i xiquetes que tots i totes som diferents, que aquestes diferències ens fan únics i, a més, ens permeten aportar noves maneres d’entendre el món als altres. Podem prevenir les primeres manifestacions d’estereotips i de prejudicis, que sovint es materialitzen ja en l’educació infantil, no perquè les desenvolupen els xiquets o les xiquetes, sinó perquè les escolten en casa. Sí, cal treballar també (sobretot, diria) amb els pares i les mares.

El món editorial ens ofereix materials (pocs encara, però molts més que fa a penes uns anys) amb els quals fer conèixer la realitat de les persones trans als primers lectors des d’una perspectiva normalitzadora i positiva. Ací en teniu uns quants, tots publicats a Espanya aquest any 2015 que ara acaba:

Trans Bird (de Rita Bailón Gijón i Nacho Donoso Bailón) és una història de recerca de la pròpia identitat, de manera valenta i passant per damunt de normes i prejudicis; Piratrans Carabarco (de l’Associacio de Transsexuals d’Andalucia, Sylvia Rivera i Manuel Gutiérrez) conta la història de Piratrans, un gran pirata que va nàixer dona; La mochila rosa (de María Gutiérrez) ens endinsa en la vida d’Àlex, que des de ben menut sap que és una xiqueta; El Rancho de Cris (també de María Gutiérrez), conta les aventures de la protagonista, que sap que de major serà un home; Finalment, Soy Jazz (de Jaz Jennings i Jessica Hethel), és una història real, la protagonista de la qual és una xiqueta que sap des dels dos anys que ho és, tot i que quan va nàixer la van considerar un xiquet.

El camí cap a la tolerància és llarg, i malauradament ens està costant molt de temps, molta infelicitat i moltes vides fer realitat aquest canvi social. Però tant de bo que la mort d’Alan somoga consciències i marque l’inici d’una societat més igualitària i més lliure, que sàpiga mirar a les persones als ulls i les reconega tal com són: és una qüestió de justícia, de drets humans bàsics. Està en joc la vida i la felicitat de les persones.

Ens trobem en la lluita, a les aules, als parlaments i al carrer.

Alan

Deixa un comentari


XHTML: You can use these tags: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Your Details

Your Comment

¡IMPORTANTE! Responde a la pregunta: ¿Cuál es el valor de 2 6 ?